Ferrari: No hi ha mes, s’ha fet justicia
22 de Octubre de 2007 - 4:51 pm, per MiKiBueno, tenia que tornar a posar en marcha lo blog un rato d’estos, perque aixo ia començava a fer una mica de iuiu. I quin millor aconteixement que la final de la temporada de Formula 1. Evidentment esta temporada ha donat molt de si. I ara que ia s’ha acavat i s’ha fet justicia, i ha guanyat qui tenia que guanyar. Anem a callar unes cuantes boques. Primer que res com sempre (o com antigament feia). Aqui tenim el resultat de la carrera en totes les seues dades mes rellevants. Posteiorment procedirem a l’analisi.
| Pos | No | Pilot | Equip | Voltes | Temps | Sortida | Punts |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | 6 | Kimi Räikkönen | Ferrari | 71 | 1:28:15.270 | 3 | 10 |
| 2 | 5 | Felipe Massa | Ferrari | 71 | +1.4 secs | 1 | 8 |
| 3 | 1 | Fernando Alonso | McLaren-Mercedes | 71 | +57.0 secs | 4 | 6 |
| 4 | 16 | Nico Rosberg | Williams-Toyota | 71 | +62.8 secs | 10 | 5 |
| 5 | 10 | Robert Kubica | BMW | 71 | +70.9 secs | 7 | 4 |
| 6 | 9 | Nick Heidfeld | BMW | 71 | +71.3 secs | 6 | 3 |
| 7 | 2 | Lewis Hamilton | McLaren-Mercedes | 70 | +1 Volta | 2 | 2 |
| 8 | 12 | Jarno Trulli | Toyota | 70 | +1 Volta | 8 | 1 |
| 9 | 14 | David Coulthard | Red Bull-Renault | 70 | +1 Volta | 9 | |
| 10 | 17 | Kazuki Nakajima | Williams-Toyota | 70 | +1 Volta | 19 | |
| 11 | 11 | Ralf Schumacher | Toyota | 70 | +1 Volta | 15 | |
| 12 | 22 | Takuma Sato | Super Aguri-Honda | 69 | +2 Voltes | 18 | |
| 13 | 18 | Vitantonio Liuzzi | STR-Ferrari | 69 | +2 Voltes | 14 | |
| 14 | 23 | Anthony Davidson | Super Aguri-Honda | 68 | +3 Voltes | 20 | |
| Ret | 20 | Adrian Sutil | Spyker-Ferrari | 43 | Frenos | 22 | |
| Ret | 8 | Rubens Barrichello | Honda | 40 | Motor | 11 | |
| Ret | 4 | Heikki Kovalainen | Renault | 35 | Accident | 17 | |
| Ret | 19 | Sebastian Vettel | STR-Ferrari | 34 | Hidraulics | 13 | |
| Ret | 7 | Jenson Button | Honda | 20 | Motor | 16 | |
| Ret | 15 | Mark Webber | Red Bull-Renault | 14 | Transmissió | 5 | |
| Ret | 21 | Sakon Yamamoto | Spyker-Ferrari | 2 | Trompada | 21 | |
| Ret | 3 | Giancarlo Fisichella | Renault | 2 | Trompada | 12 |
Antes de continuar en l’anomenat analisi, farem la primera alusió a Fernando Alonso. Fernando Alonso, es aquell pillot que tot i saber portar un coche de formula1 prou be es idiota. I perque dic això? pos perque es veritat. Un pilot de formula1, pertany a un equip, i l’equip es qui fa lo coche i la finalitat de l’equip es guanyar SEMPRE sigue com sigue. Lo que no pot fer lo nostre astimat Alonso es, cada vegada que fa un fallo (perque tots fem fallos ells i los atres pilots i tothom) pos això que lo que no pot fer es cada vegada que fa un fallo començar a dir que es culpa de l’equip. Hamilton li fa una diferenciad e 6 decimes i ah ia es culpa de l’equip. Que pasa? Hamilton no pot fer una volta perfecta? no pot fer un error menos que alonso? no pot pujar-se per un piano alonso i traure estes 6 decimes per un error? no no… això pel que se veu no pot ser i evidentment es culpa de l’equip perque alonso pel que se veu NO FALLA. Pos no, senyores i senyors. Alonso es un bon pilot, un gran pilot, pero no es lo millor. Es aixi… i ni ha jubilat a Schumacher ni es millor que Hamilton ni res… de fet no es ni millor que Raïkkönen. Evidenment això ia u podem dir ara perque antes de la final no hi havien proves.
Una vegada introduït lo tema de totes les polèmiques d’esta temporada que ara acaba. La qüestió es que Fernando ha demostrat ser molt poc persona, i s’ha vist superat i desbodat per un Hamilton debutant i que li ha pogut la partida. Ha sigut mes regular, mes fiable, mes fi i sobretot mes elegant i mes persona que Alonso. Evidenment l’ego de l’asturià, no ha soportat tanta pressio i ha explotat repetides vegades. Potser la mes fea es la que va fer un tap a Hamilton cuan anava a fer la volta llançada a la Q3 i va estar-se mes de 15 segons alli parat mentres lo mecanic de la piruleta li dia que podia surtir i no u feia. Evidentment això es depenent de la optica en la que u veigueseu. Si sou justos en vatros mateixos arrivareu a la conclusio de que Fernando tot i ser un bon pilot este any a fet aigues, i ha fet aigues gracies al seu caracter. Evidentment si mireu Telecinco o lligiu lo Marca, vos diran que McLaren afavoria a Hamilton i que lo coche que li donaven a Alonso era una porqueria que no podia aguantar lo ritme, i la veritat, alomillor era lo mateix Fernando qui no podia. Evidentment a la ultima carrera Ferrari u va fer tot be i McLaren tot malament. Pero d’això dir dos coses, primera: Ferrari va guanyar be, en elegancia, Massa no se va dixar passar, simplement que Raïkkönen, va fer les 2 voltes rapides cuan les tenia que fer per a aixugar la distancia de 2 segons mentres Massa estava a boxes. I segona, tant Alonso com Hamilton, van pedre lo mundial antes. Fernando fa dos curses a Japó cuan per careto, va foterse damun d’un charco a tota castanya i gracies al aquaplaning va destrossar lo coche (pareguda a la barbaritat que va fer l’any passat a Canada en ostiar-se contra lo muro dels campeons). I Hamilton lo va pedre la semana pasada a China, cuan per un error de l’equip no va entrar antes a boxes, tenint la carrera segura i controlada. Tot i això Hamilton va dir que era culpa d’ell i que l’equip s’havia comportat be. Això marca una vegada mes la diferencia de persona entre Alonso i Hamilton.
I finalment arrivem a Ferrari, la escuderia torna a guanyar un campeonat del mon i de constructors a pesar de totes les normatives antiferrari que la FIA havia imposat, per a que guanyes una atra escuderia i donarli una miqueta mes de vidilla a n’este gran circo que es la Formula1. Torna Ferrari i torna be, en elegancia, guanyant, fen-ho tot be. Si no arriba a ser per 2 jocs de neumatics defectuosos i 2 fallades de motor, la gent de Ferrari faria carreres que siria campeona, pero lo temps ha posat a tothom al seu puesto, i s’ha acavat veien que realment lo guanyador es lo millor. Estic realment content per resultat. Ni trampa ni cartro, ni ajudes, ni grues magiques ni males jugades ni coses rares. No dire res de l’espionatge de McLaren, perque ia es prou descarat i fa prou feo… no son capaços de fer innovacions trencadores, tenen que anar a copiar al referent. Evidentment a la escuderia de Maranello.
Lo guanyador d’anguany ha sigut lo tant criticat “home de gel”. Pos xikets no me queda res mes que dirvos, que l’iceman ha dixat gelat a tothom, i que d’una forma mes que mereixcuda ha sortit guanyador del campeonat del mon. Una vegada mes recordar als alonsistes que fernando no mereixia guanyar, que ha sigut una temporada per a oblidar i que no es tant gran pilot com se pensa. I res, la Formula 1 tornara l’any que ve, concretament d’aqui uns 143 dies i u fara lo 14 de març a australia. Pero segur que encara tenim que parlar de formula1 uns cuans dies mes, mentres la prensa madridista i alonsista, ofuscada per no vulguer vore la realitat continua criticant a McLaren i Hamilton i dient que la victoria dels Ferrarni no es justa. Perque tal com diu lo dicho, lo geperut no se veu la gepa.
Antes d’acabar lo que farem sera comentar una miqueta esta ultima carrera (primer he volgut aclarir polemiques i dir les coses clares). La ultima carrera de la temporada se va disputar al circuit d’Interlagos, al gran Premi de Brasil. El circuit es relativament curt, una longitud de 4309 metros, cosa que fa que cada gran premi tingue 71 voltes. El circuit te 15 revolts, dels cuals el mes conegut son les S de Senna. La carrera començava en Massa com a poleman, Hamilton segon, Raïkkönen tercer i lo senyoret Alonso cuart. Ia que no u va saber fer millor a la classificació (pero claro… això segur que era l’equip que se li van dixar una clau inglesa solta dins al motor… pero… ara que penso, no tenia un vigilant extern? que trist). Al primer revolt tal com podiem esperar va passar de tot. Massa va cedir la traçada bona a Raïkkönen, Hamilton no u va poder fer tot lo be que hagues pogut pels nervis i va acabar detras d’Alonso. Tres segons despues perdia lo seu primer mundual, per posarse nervios i no conservar. A partir d’aqui va passar de tot, pero mes o menos, la gran superioritat dels Ferrari, los va situar al cap d’avant de la carrera al llarg de tot lo gran premi. Voldria tornar a dir, que no es que lo coche d’alonso anes malament, defet feia uns temps equiparats al de Hamilton, sino que los Ferrari, van anar molt be, tal com tenien que anar. Podem dir que van fer la cursa perfecta cuan mes calia. I una vegada mes, va valdrels un mundial de Formula1 per al equip i per al senyor Kimmi Raïkkönen.
Aqui dalt tenim a Kimi a una de les rectes del circuit.
I aqui dalt tenim a l’home de gel, tranquil, content, satisfet, en la cara que se te cuan se fa la faena ben feta, i no allò que va fer lo senyor alonso. No men voldria anar sense dir que me molesta que se digue que no es mereixcut lo triunfo de Ferrani i de Kimi, o que Ferrari a guanyat perque McLare ha perdut. Perque no es veritat. McLaren no ha estat a l’altura d’un mundial de formula1 i aixi u ha pagat. Al final guanya qui mes punts te, i Kimi era qui mes punts tenia, per dant si hasta l’ultima carrera tenia oportunitat, es que era just i aixi ha passat.
Res, me despedixo que ia i dit tot lo que volia dir sobre este deport que es la formula1, en un principi no ne tornarem a parlar hasta l’any que ve, a no ser que passe algo que se tingue que comentar al respecte. Ia sabeu, com sempre, la opinio es benvinguda, aqui baix podeu dixar los comentaris que faiguen al cas. Ah per cert i si vos pregunteu perque ai tardat tant en actaulitzar vos dire que ha sigut una mescla de falta de ganes / temps i falta de algo que contar. Podria dir moltes coses, pero allovons siria com estos blogs estupids aon parlen de política i societat i coses de la vida i gustos i pelis aon diuen les coses que ia tots sabem pa quedar com uns progres i uns guais de la vida… en fi, hipocresia que ia sabeu cuan de fastic me fa. Mos lligim!! au gent a llaurar!
PD: Recordar antes d’anarmen, que meu dixava, que Alonso va quedar 3r del mundial per detras del seu rival directe Hamilton. Les coses com siguen, ni subcampeon ni res… EXcampeon del mon… muahahaha!
Thriller matemàtic
10 de Gener de 2007 - 1:22 pm, per MiKiAvui ai tingut un examen de mates, un d’aquells exàmens que te dixen buit, destrossat, fet caldo, que no sas ni qui ets, en la cara descomposta, en mala ostia i un llarg etc. Pero anem al principi: 6:45 sona lo despertador, no se si es la realitat o una broma pesada, o potser les dos coses al mateix temps. A les 6:50 aconseguixo aixecarme mentres encara tinc un 85% del cos adormir, m’assento a la cadira i comenso a fer cares rares, d’aquelles que fas quan has dormit poc. M’arreglo una mica i me preparo tots los bartuls pa anar a l’examen.
7:29 surto al carrer, hora prevista d’arribada a la universitat 7:45. Es fosc, molt fosc, fa molt de fred, Barcelona se desperta adormida, pocs coches al carrer, pocs busos, tot aparentment mort. Mija hora mes i tota la ciutat serà un bullidero pero a les 7:29 del mati pareix una antiga ciutat d’estes apocalíptiques de la postguerra a Polònia (tragic tragic). 7:51 Arrivo a la universitat, està mes malament que mai, la cosa no pinta gens be, mentres m’aspero per a entrar a classe un florescent falla, fa lo tipic flick flick de les pelicules de temor, u penso durant un moment, la facultat pareix el perimetre exterior de la Umbrella Corp. de Resident Evil, paro de ficarme mes temor al cos i entro, m’asento i comensa l’examen.
- El tros del que m’han fet al examen no pot ser publicat, ia que ha sigut d’una brutalitat enorme i feririem als espectadors mes sensibles, disculpen les molesties -
9:44 surto del examen, la meua cara diu poc, la dels demes ancara menos. Son aquells moments que te trobes al tipic que va preguntant “que com ha anat?” i mentres fas cara de poker i dius “be be” penses -tu filldeputa de que vas?-. Tornant a buscar lo metro mai tret l’únic invent per a casos de depresio que no es adictiu (o si?), la musica. Mai tret lo meu super discman que llegeix mp3 que me vaig compra al lidel per 20 euros. Despues de 30 segons se posa en marcha fico lo random, que no se perquè lo poso si sempre acavo pasant les cansons que no m’agraden o que no m’apetixen sentir en aquell moment. Despues de 4 saltos, i com si de una resolucio pel metode de Simpson de 4 passos es tractes, cau a les meues aurelles un temasso Heart in a cage dels Strokes. Una vegada una persona me va dir que les cançons cantades en ràbia eren bones per als dies que estas “depre”, potser es la unica veritat que aquella persona ha pronunciat i pronunciara en la seua vida. Un ratet mes i un parell de cançons despues, tornava a creure en la vida.
9:56 arribo a la boca del metro, alli me donen l’ADN l’agafo i en cuatre segons trac dos conclusions, primera, quina merda de diari, segona, lo mon sen va a pique i nators u veiem en dos edicions al dia. Gracies a l’ADN ai tornat a perdre la fe en la vida en menos de quinze segons, però no passa res, almenos meu he pres en humor. 10:12 Despues de ferme unes rises en l’ADN i dirme a mi mateix que hagués pogut ser pitjor i que lo que m’haguessen donar hagues sigut lo “Qué”, ai arribat a casa i he acavat concluint que com diu l’expressió: mes se va perdre a Cuba. Tindrem mes noticies lo dia de les notes, per si acas apretarem fort lo cul d’aquí a allà. I vatros, coneixeu la sensació de desolació provocada per un examen?
The end has no end…
31 de Desembre de 2006 - 8:15 pm, per MiKiI com cada any, un dia detras d’un atre, va i arriva l’ultim. I aqui estem l’ultim dia del 2006. Estic a casa asperant que se siguen les 20:30 que es la hora que ai quedat en los amics pa anar a preparar lo soparillo i tota la pesca, aixi que com de moment no tinc res millor que fer i m’apetix una mica, pos faig este post.
Tampoc pa parlar de res en concret. Estos dies igual que tots, dinars en familia, sopars en familia, dinars-sopars en familia. Perque, es aixi, no mos tenim que anganyar, t’asentes a les 12h a la taula i t’aixeques a les 19h despues de fer entremes, primer, segon, postre, reprostre, cafe, copa, puro, sobremesa… de tot vamos. Despues diuen que la gent s’angordix estos dies, no m’astranya. Gracies a deu, bueno, a deu no, sino al meu metabolisme, io soc primot i no me queixo massa, pero hi ha gent que passa mals tragos estos dies.
Io a part de les astades en familia, ai pogut disfrutar d’unes fantastiques vancances plenes d’hores malgastades estudiant pals examens, i es que si senyors, la universitat no perdona, i tan pronte torne lo dia 10 ia tinc un examen. La pregunta que tothom se fa es, perque los examens mes facils estan al final i los mes dificils al principi i pa colmo mes concentrats? sincerament, hi ha preguntes que la humanitat no tindria que fer-se, m’asusta la resposta.
I que mes dir d’este 2006, que ha sigut un asco. L’atre dia mateix parlava en un amic i li comentava que realment lo 2006 no havia sigut com pa tirar coets, i que tot i això m’ha passat relativament rapid. La seua resposta va ser que a partir d’ara tots seran aixi o mes rapids,
aixi que si algun dia tinc un bon any tot seguit potser dura 9 microsegons. Suposo que a això seria al que se referia Einstein en lo de relativitat de l’espai-temps.
Ara que astic aqui, i m’acava de picar un amic per telefono, vull comentar una cosa curiosa d’un dia com avui. I es la gent que se compra roba per a dies senyalats com avui. Conec molts d’amics que han anat per les ciutats veines a comprar-se trajes, o camises. I tambe moltes
amigues que han anat a la caça de vestits, tratges i complements. Io ara vos fare una confesio, avui anire a sopar i surtire en uns tejanos, una samarreta que me van regalar i no u digueseu a ningu, les deportives que portava ahir. Suposo que segons estes lleis universals i consumistes estic pecant, pero io que soc mes chulo que un vuit de calculadora, me permeto lo lujo de portar algo que ia ai portat una nit tant senyalada com es avui.
I res mes, vaig acavant que volia escriure dos tonteries i mai acavat allargant. Saludar desde aqui als meus amics que aniran de cotillon a un restaurant i que se gastaran mes de 60 euros per barba i io que ai quedat en uns amigachos mos fotrem un soparot que no’l saltara un galgo, vamos, bo i barato.
En fi, bona sort a tothom, bona nit a tothom i que tingueseu un bon entrar al 2007, i asperem que sigue millor que este 2006 que tanquem. Au senyors (i senyores claro). Feliç any nou.
I dos…
20 de Desembre de 2006 - 6:30 pm, per MiKiI sembla que este mes astem d’efemerides aqui al blog. Entre lo meu cumpleanys, i ara lo del blog. Senyors (i senyores!) que això fa dos anys. Recordo com si ara fos, que un amic fa cosa de dos anys una tarde parlant me va dir que tenia que fer un blog, que totes aquelles anades de la olla i paranoies que m’agafaven tenien que tindre constancia. Pos bueno, dicho i echo va naixer este blog. I ia fa 2 anyets. Ultimament no es lo que era, pero esque quan tenia temps (estava a l’institut) i tenia tarifa plana i m’havia de conectar a les 18h, la vida corria a un atre ritme. En fi, felicitats per al blog i per molts anys mes, avore si estos nadals que estare per casa, escric una miqueta aqui, per a distraurem de l’astudiamenta dels examens.
Pato i flotador…
15 de Desembre de 2006 - 2:30 pm, per MiKiPos si, un any mes i pa no pedre la costum faig anys. Io acostumbro a fer lo cumpleanys lo dia 15 de desembre, que coincidix en lo dia que vaig naixer, no se si algu s’ha desplaçat lo cumpleanys del dia de naixement… si algú u ha fet que dixe un comentari. Pos bueno a lo que anava, faig 20 anys, o 20 tacos, que ia ne comensen a ser jajaja me faig gran, menosmal que Pau (Hola! Pau! com pica eh? XD) me va per davant, si no tindria la depre dels 20, ancara que trobo que io la vaig tindre als 19. Pero bueno, ia ai dixat la decada atras i ara m’astreno a la meua segona decada, en un pato (lo 2) i lo flotador (lo 0). Asperem que tot vaigue be no? vaig llegir porai que los homes dels 20 als 25 anys perden un 50% de potencia sexual, asperem que això no sigue veritat ha ha ha. Vinga, autofelicitats pa mi! (gracies… gracies)
I esque lo mon s’afonarà pel pes dels imbecils…
16 de Novembre de 2006 - 2:27 am, per MiKiSi, aixi mateix i aixi de real es, t’aixeques un dia com un atre i resulta que estas emprenyat en tot i tothom i penses osti esque tot es una merda… i si, hi han dies que tot es una merda, també hi han dies que no, pero los dies que van be no tenen mes incovenient passen i ia esta, es un bon dia a una bona vida. Pero ai… ai lo dies que no van be… en aquella rabia, aquell mal record, aquell tot. Si, un desastre, allavontes nomes fas que recordar mals dies, que enseguida se recorden.
Qui no ha tingut mai un mal dia? hi ha gent que los te mes sovint que una atra. A vegades los mals dies van en funcio a lo aprop o lo allun que tens la realitat. Si vius molt a la realitat tens un mal dia. Si no, pots viure al teu nuvol feliçment. Aixo pot resultar gratificador o no. Tenim que recordar que la ignorancia es la mare de l’atreviment, pero també es la mare de la felicitat. Hi ha persones que poden ser felices de la vida perque si, i atres no… no almenos sense una raó evident de ser-ho. Desgraciadament m’ha tocat ser del segon grup de persones, i aixo implica que pocs dies m’aixeco i penso que avui sera un gran dia.
Si, m’agradaria fer com lo tio de la cançó i dir “Hoy puede ser un gran dia, planteatelo asi…” pero se que no serà veritat. Alomillor quan acava el dia em sorprenc i realment si que ha sigut un gran dia, ojala. Pero d’entrada no. De vegades me pregunto que porta a la gent a tancar-se dins del seu mont feliç, a la seua realitat, creien en lo que ells volen creure, que pa colmo es lo que necessiten creure. Com pot viure esta gent dins desta automasturbacio constant? Lo mon no va be aixi, i comenso a pensar que gran part de la culpa la te la gent que viu feliç al seu mon, sense assumir les consecuencies dels seus actes. Que passarà lo dia que estes persones tinguen que surtir del seu mon i entrar en contacte en aquell mon on estem les atres persones? Va segurament a n’estes altures algu del public ia m’haurà tachat d’elitista (segurament tinc en ment qui u està fent). Pero no, ni soc millor ni soc pitjor, simplement soc diferent en aquest aspecte a molta gent de la que me trobo porai.
I ara pensareu, iasta aqui MiKi i un dels seus pots cagant-se en tot. I es que si, aixi mateix es, avegades necesites dir tonteries pa sentirte millor, quan portes una d’aquelles semanes que no s’acava mai plena de putades de coses que van surtint malament, nomes fas que trobarne mes, ancara mes coses malament, examents, practiques que no surten, laboratoris, coses que havies de fer i que t’has olvidat, mals rollos… es un continuo, la historia de nunca acavar. Pero… curiosament trobes gent que viu al seu mon. Gent que es com lo principito, que viuen al seu planeta de 3 metros de diametro cuidant una rosa que no pot surtir del tarro perque sino se faria malbe (alguns u admitixen mitjançant lo nick del messenger i tot que son el principito, i que los u agrada). I la metafora del principito mos ve al pelo. Esta gent tambe te la vida dins d’un tarro, i si la trauen fora i la posen en contacte en l’exterior, en les atres vides. Se’n va a la merda. I es aixi de dur i aixi de real, ara… no los u digues res eh… perque seràs un insensible amargat de la vida.
Es molt curios com la gent te tacha de negatiu, insensible, amargat… en una facilitat, es com un mecanisme d’autodefensa, segur que a l’iptables li pasa algo paregut quan fa un DROP, segur que te que aguantar-se que mes d’un paquet li digue insensible o mala persona. Perque? perque això? es que no puc pensar diferent? es que no puc tindre mals dies? es que no puc pensar en global i vore que realment lo mon va a algun puesto pero que no pareix massa bo? tampoc ara es per ser catastrofista pero no mos anganyarem, lo mon te guerres i mals rollos en general, es un mon governat pels diners i passat per la optica de la corrupció. Aon tenim que anar a parar aixi? a algun puesto pero no pareix bo, no mos anganyesem, aixo es aixi, i u sap tothom lo que passa que alguns no u volen vore. A 30 mil kilometros d’aqui se peguen ancara palos per un simple liquid negre culpable de fer anar totes les maquines de combustio interna d’este planeta. Pero… aqui hi ha gent que la seua maxima preocupacio es anar a la Razz de festa lo dissabte, fumar porros a saco sense cap motiu (no oblidem que son rebeldes sin causa, aixo si, dins del seu mon particular)(Tambe atres drogues eh). No se, no me vull quedar aqui tambe hi ha gent que la seua màxima espectativa a la vida es vore passion de gavilanes o rebelde way.
Que lo de anar a la razz encara u podria entendre ara que s’ha posat de moda escoltar aquesta musica indie amb aire retro als 80s, pero lo de rebelde way o pasion de gavilanes si que es intolerable. Nouse, es per reflexionar, no? Tu t’agafes al personal jove d’avui en dia i dels que pensen en lo cap en “fred” te’n trobes pocs, no vull dir que no s’haiguen de tindre idees, ni que no se tingue que fer algo que t’agrada. Si vols fer algo u fas i punto, sense donar mes explicacions, no fa falta montarse la pelicula i creuretela per a justificar-ho. Io que parlo d’aquella gent que viu aliena al mon, que desgraciadament es un gran numero. De feliços de la vida ne ian a tutiplen (ara podria dir a doquier i quedaria mes pro…). I si de feliços de la vida ne ian un mun o dos… d’imbecils ancara ne ian mes. I esque si, estic emprenyat avui i tenia ganes de desfogar-me escribint un post ale, perque si, perque escribint io el post es la unica manera de llegir una opinio que m’agrade. Cada dia u veig mes clar que lo mon s’afonarà pel pes dels imbecils…
Schumacher no me preocupa…
3 de Octubre de 2006 - 1:21 pm, per MiKiSi, efectivament, aquestes son les paraules que va dir el segon pilor (actualment) del mundial de Formula 1. Parlo de Fernando Fernando Alonso, aquell home que tot i guanyar un mundial de Formula1, te menys popularitat que Jenson Button, que nomes ha guanyat una carrera. I es que si, Fernando Alonso em cau malament, i evidentment no es perque sigui Espanyol, nomes faltaria, que la gent ia fot la etiqueta i se pensa que aqui a Catalunya estem contra alonso perque es Espanyol. Sino perque es com a persona un zero a l’esquerra. Que podiem esperar d’un home que quan guanya, guanya ell i quan perd, falla lo coche, los mecanics, l’equip… en fi. Aqui vos dixo dos perles que van sortir al diari ahir:
- “No tengo mucho apoyo del equipo porque piensa mas en el titulo de constructores”
- “Fisichella no me ha ayudado nada en esta carrera, pero tampoco me extranya”
Pam! Pam! Clar, està clar que Fisichella no el va deixar passar a l’ultima carrera, noooo. Aquet tio es increbile, agafa unes rabietes de crio menut, cuan no diu que la FIA amanya la competicio, cuan no que “Schumacher no me preocupa…” no se… i ara ja estan empatats a punts, si que voldria vore lo tranquil que dorm per les nits o lo color dels seus calsotets. Evidentment aquest post es en plan Flame total, Schumacher, te un carisma i una manera de ser que Alonso mai podra tindre, l’alemany es un tio que es passa el dia elogiant als seus mecanics i a l’equip, mentrestant Alonso competeix totsol… aixi, no es pot anar per la vida, nomes espero que pergue el mundial i que li serveixi per donarsen conte de que per la vida no es pot anar aixi en esta chuleria tota. I tu, que opines? Vinga trolls, comentaris oberts.
Perque soc [indie,punk,hippie,heavy, ponga aqui lo que quiera…], porque yo lo valgo…
3 de Octubre de 2006 - 1:01 pm, per MiKiMmmh… feia temps que no me dixava caure per aqui en un d’aquells posts de critica social que tant m’agraden, pero aqui està, un altre post de “jo mencago en voste” (m’encanta esta expressio). Avui parlare d’una cosa que ha passat tota la vida, pero no de forma tant exagerada com ara. I esque de gent en diferents ideologies, maneres de vestir, gustos musicals, n’hi ha hagut tota la vida. El problema es que la gent abans, seguia una ideologia perque li molava algo d’aquesta o simplement perque li apetia. El problema que tenim avui en dia es ben diferent. Et pots trobar pel mon una serie de persones que vesteixen d’una manera, o escolten una musica, que no els pertany, que no s’han guanyat, pero com “esta de moda…” ells s’apunten al carro i ale… tonto l’ultim. I sincerament això me fot una rabia considerable, mooolt considerable. Historicament la ideologia “punk” es la que mes integra s’ha mantingut, de fet si una cosa tenen els punks (els autentics) es lo increiblement fidels que son als seus principis i ideologia, per això suposo que qualsevol pixapins que se faci passar per punk i no u sigue, canta en seguida. Jo tinc amics punks de veritat i amics punk-like, vamos que son de sucre i sincerament, hi han milles entre ells.
Pero be, no ens em d’enganyar la ideologia punk, no es una de les mes triades per la gent, la que si que triunfa es la de “hippie”, aquesta ja es genial. Et permet passarte el dia a la bartola fuman porros desmesuradament, i fen plans per a arreglar el mon, sense moure un dit, això si, et queixes del mal que li fan a l’amazona i tal i qual… vale, precios. Ara anem a l’any 1963, costa Californiana. Algun dels plantejaments i lluites originals dels hippies son mantinguts per aquesta gent? NO! la resposta es clara i consisa. I esque aquesta gent a la que me referixo no son hippies, sino que son pijipis. Un pijipi a part de ser una bonica paraula fruit de la unio entre Pijo+Hippie, es aquell element de la societat actual (que per cert es el que mes prolifera) que a casa tenen una pasta increible, pero ells son uns rebeldes sin causa, i clar a fumar porros tot el dia. Evidentment si a casa tinguesin atres problemes o no tinguesen una pasta, otro gallo cantaria, pero ells… alee fuma porros, idees per arreglar el mon sense mouret del sofa. Senzillament patetic, perque ells mai faran res, quan seran grans actuaran com a burgesos dels nostres temps i ja esta. Ja u diu lo dicho “viure dels meus pares fins que pugue viure dels meus fills”. Segur que haureu detectat molts pijipis pels vostres voltants, solen fumar porros perque si… tambe els solen liar malament, parlen d’un futur millor i coses aixi, pero normalment no han sortit de casa i si han viatjat pel mon, u han fet agafadets de la mà dels seus pares. A mes a mes, la seva vestimenta no es algo hippie tirat damun, no no, son tota la coleccio de productes hippie-like de la casa RAMs23, sincerament vore un hippie en una samarreta de 25mil peles, sem fa dur. La gent normal esta loca.
I passem ia a la ultima ideologia o estiu o com li vulgueu dir que comentare avui a la qual li ha aparegut un nom, que per ell mateix te molts anys, pero que desde fa ben poc serveix per identificar-la. Aquesta es potser la que mes rabia em fa, no perque no m’agradi, sino tot al crontari. Em repateja els fetges que la gent tracti d’aquesta manera tant banal la ideologia “indie”, i mes que la ideologia la musica, que ara els mola i demà son capaços d’abandonarla. Aquesta ideologia, que no es nova, sino que es la ideologia “post-punk”. Es fruit de la bonica i industrialitzada ciutat de Manchester. On a partir de 1976 (pero sobretot a partir de 1978), van apareixer moltissim grups de musica, acompanyats d’un gran moviment de canvi social i cultural. Tinc en ment grups com Joy Division, artifex indiscutibles del mon post-punk i de l’indie. Abans de continuar parlant de l’indie, farem un incis per saber exactament que es.
Indie es una paraula que ve de “Independent” i que vol englobar tota aquella musica que no es mainstream (vamos, lo que no surt per la TV ni los 40 principales). Tambe inclou en la seva ideologia, no estar per les modes i no seguirles. Pero no, no seguirles perque si, sino no seguirles perque es te una personalitat propia, es busca l’originalitat. Aixo queda patent en la musica on en aquell temps es va revolucionar el mon de la musica, sobretot amb la incorporacio de sintetitzador com a soport dels intruments classics del rock (guitarra, baix i bateria).
Fet aquest incis per parlar del terme “indie”, continuem. Pensareu ara, perque el flipat de MiKi, li pica tant l’indie. Dons sincerament, perque es el meu estil, pero ja u era desde abans que es fiques de moda, que es lo que mes gracia me fa. Fara unes setmanes estavem al pub de turno, feia temps que no pasava per allí, vaig saludar als amics i al propietari del pub, en vorem el propietari em va regalar un tema, en un minut ja sentiem pels altaveus “The Perfect Kiss” de NewOrder, en aquell moment, un amic meu va començar a explicar als atres que quan feiem primer d’ESO io ia escoltava aquesta musica, i que a ell li pareixia tope rara, (tenim que recordar que la joventut del meu temps quan feia 1r d’ESO, escoltaven la musica de Pont Aeri, Chasis i Scorpia…), pero io no, un dia per pura casualitat vaig descubrir “Blue Monday” allò era bo, tenia molta calitat, rapidament vaig començar a investigar en els pocs mitjans dels que disposava (recordem per als mes joves de la sala, que por aquel entonces, ni kazaa ni emule ni osties, per no existir no existia ni el napster). Al cap del temps de perseguir la musica, vaig entrar a l’emisora comarcal que esta situada al meu poble, pero això ja u contare un atre dia.
Lo que vinc a dir es que al igual que yo (ia que no es exclusiu de mi, io no soc l’unic que escoltava musica indie abans que es poses de moda eh! pero potser al meu poble si) molta gent es pasava el dia investigant, seguint aquesta musica i tota la pesca. I el meu amic explicava lo curios que era que algo que anys atras ell considerava tope raro i que mai es posaria de moda, s’acaves posant de moda quan jo ja feia mes de 7 anys que anava d’arrera de tot aixo. I es que si, no dixa de ser curios, de repent un dia t’aixeques i el teu “estil” o dins del que el podrien classificar es posa de moda… tothom va a la Razz (que conste que yo a la Razz e anat 1 vegada i perque m’han invitat, pagar 15 euros per entrar a un lloc… es algo que no faria mai), paga la entrada i escolta la musica que sona allí, tothom te l’ultim disc dels Strokes, de Placebo i gent aixi, sense saber perque, ni que significa, tambe porten samarretes de The Doors, Joy Division, Strokes sense saber perque, ni qui son… una vegada mes, un estil mes prostituit.
Si u penseu, arrivareu a la conclusio de que tot això u fa la pasta. La gent que te pasta a casa, te fills que son uns rebeldes sin causa, antigament eren pijos i portaven un ford fiesta blanc i un jersei groc, ara son pijos+algo, aquet algo es punk, indie, hippie, anarco, sindicalista… Evidentment i per a que quede clar, dic que jo no estic en contra de cap moviment, nomes em queixo de la gent que no te personalitat i que es mou dins d’un moviment o un altre perque si, porque yo lo valgo, perque tenen peles a casa i no saben que fer al sortir o a la seva manera de viure. I això es lo trist, algu sense personalitat, perque no fa falta seguir un moviment a rajatabla, hi ha punks que simplement els mola la musica, i io no soc el tio que mes fidel al moviment indie es, pero això no importa, perque tinc altres coses que son un distintiu unic, no se… es important tindre una personalitat. Jo sempre u he vist aixi, i em ralla molt sortir al carrer i vore tota aquesta gent que porta la chapeta amb el simbol de l’anarquia als pantalons, simplement perque aquella A es wai, o a la gent amb la samarreta de Joy Division, i mai han sentit “Love Will Tear Us Apart”… o a tota aquella gent “comunista” que no ha agafat un llibre d’historia, i pitjor encara, que no ha agafat un llibre de Karl Marx en la seua puta vida. D’aixo em queixo, de la ignorancia i la prostitucio que sen fa de totes les ideologies.
I esque ja u he dit mes d’una vegada, avui en dia lo que esta de moda es lo que ven, i la gent que u sap, lo que fa es: preparar personalitats, per a que la gent sense personalitat les agafe i les visqui fins que pasen de moda, i aixi una altra vegada. Entre tant es venen samarretes, pins, etc…
No se, segurament tots sabreu del que parlo, segur que heu vist gent com la que descric i sincerament me fa rabia. Al tinter m’he deixat altres estils ja classics, com podrien ser els heavy-metaleros, era per no allargar mes el post, pero qualsevol “ideologia” que poseu, segueix el mateix patro, usurpada per gent sense escrupols ni personalitat. Definitivament lo mon es un puesto curios.
Queda re-inagurado este pantano
3 de Octubre de 2006 - 12:05 pm, per MiKiDesde fa un temps per aquí, que tinc lo Blog una mica dixat, no mos am d’anganyar, això es una realitat. Lo meu ritme de vida ha cambiat molt en l’ultim any i aixo ha fet que sen resentigues la frequencia en la que postejo, atras han quedat aquells dies en que me tenia que esperar hasta les 18h per a conectarme a internet i per tant tenia un bon marge de temps per pensar que publicar. Aixi que despues de tant de temps trobo que ha arrivat lo moment de tornar a escriure, no per que si, sino perque escriure m’agrada. Aixi que parafrasejant en plan coña una de les frases mes conegudes a este pais pa inagurar coses (xD). Inagurem una nova epoca del blog. Osti… això d’inagurar epoques queda be eh? dona cache, transfereix estil… d’aqui uns dies em veig utilitzant un mac… tranquils eh!? que es broma. Be per an anava, ah si, lo pla magistral que tinc en men es, un article a la semana en plan diari-en-conya-ironia-i-humor, sobre tot lo que me pase en una semana. La gent que me coneix, ja sap que tinc tendencia a que me pasen coses si mes no curioses. A part d’això la uni es una mina de vivencies, uo! en fi, que queda dit. També prometo aprofitar el gestor de contingut que tinc, perque desde que vaig migrar de blogger, que continuo igual, ja definire algunes categories i classificare els posts antics. Ah i segurament també fare algun canvi en l’estetica del disseny, tots els que siguesseu asiduos d’aqui (si es que realment hi ha algun asiduo xD), haureu vist que fa temps me vaig currar este super ultra chupi wai disseny, que me mola pero que diras que acava de tindre algo que no mola… no se, en uns dies traure un alternativa i allavons farem un referendum i a vore en quin mos quedem. Res mes, queda re-inagurado este pantano.
La relativitat de la felicitat
12 de Agost de 2006 - 1:22 pm, per MiKiEs un caluros domenge de juliol, la calor apreta, 34ºC i una humitat relativa del 78%. Un home davant de casa d’ell ompli a palades, dos bidons de 250 litros. Los ompli de terra i grava. La calor continua apretant. Al cap d’una hora l’home ja te plens los dos bidons i los posa davant de la porta de casa. Perque? Perque per davant de casa d’aquell home se fan los correbous pel carrer. I es algo tipic i mitic que cada veí agafe dos o tres bidons los forade per dalt i los ompligue de terra i grava per a evitar que lo bou entre a casa. Aquell home esta suat, perque lo sol no para d’apretar aquell mati de diumenge de juliol. Te tota la samarreta amerada de suor. En aquell moment i just cuan l’home asta a punt d’acavar la faena, surt la seua dona. Li dona una cervesa ben fresca, casi congelada. L’home pega un trago, i en aquell moment es l’home mes feliç del mon, ningu pot ser mes feliç que ell.
Està situacio es real, la vaig vore yo mateix mentres pasejava pel poble la semana abans de festes, quan tothom preparava lo poble per a les festes majors. D’aqui traem dos conclusions. Una, que la cervesa aporta molta felicitat a molts d’homes, pero esta es la part menos important. La mes important: que la felicitat es relativa i que avegades en la cosa mes absurda del mon, podem tocar lo “techo” de la felicitat. Aixi, perque mos costa tant ser feliços? Sera que los essers humans som inconformistes per naturalesa?